Al llarg del segle XVIII
les condicions de vida a la ciutat emmurallada s'havien endurit terriblement.
Dels 115.000 habitants amb què comptava Barcelona el 1802 s'havia passat als
187.000 del 1850. Les muralles impedien l'expansió física, i la ciutat havia de
créixer verticalment, subdividint habitatges, suprimint patis i horts o bé
creant arcades amb nous habitatges per sobre dels carrers, per a allotjar els
nous habitants en els seus escassos 14,7 kilòmetres quadrats. La densitat de
població havia esdevingut insoportable (850 habitants per hectàrea) i les
malalties i les epidèmies, com la febre groga i el còlera, es succeïen, a causa
de les males condicions higièniques (manca d'airejament i d'assolellament en
els seus carrers, absència d'espais lliures, habitatges de sostres baixos,
sobreocupats i petits) i de la ineficàcia d'infraestructures com l'aigua
corrent o el clavegueram. La mortalitat era extremadament elevada i només la
immigració equilibrava l'estructura demogràfica de la ciutat.
En aquella època
Barcelona tenia la condició militar de plaça forta i això significava que sobre
la ciutat hi pesaven certs drets militars: apostament de guarniments militars, limitacions
edificatives, muralles, i castells o fortaleses. A l'igual que a la resta de
ciutats amb aquesta consideració, la superació d'aquests servilismes va ser
molt dificultosa, a causa de les reticències dels militars a perdre les seves
prerrogatives. El 1841 l'Ajuntament va convocar un concurs d'idees per a determinar
amb exactitud quins avantatges suposaria per al comerç i la indústria de la
ciutat l'enderrocament de les muralles. Només es va presentar un treball, el
del metge humanista Pere Felip Monlau, titulat “Abajo las murallas!!!
Memoria acerca de las ventajas que reportaría Barcelona, y especialmente su
industria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad”, que
iniciava la seva proposta així: “Ceñir una población con fuertes murallas,
es querer oponerse á su desarrollo físico y á su progreso en todos ramos; es
aprisionar á todos sus moradores; es querer parodiar, miserablemente la
fijación del non plus ultra”.
Imatge 1.4.- Abajo las murallas!!! |
Monlau justificava
l'enderrocament amb arguments diversos: primer de tot subratllava el fet que,
anteriorment, les muralles ja havien estat enderrocades en dues ocasions perquè
les circumstàncies així ho aconsellaven (a causa dels successius increments
demogràfics que obligaven a anar ampliant l'espai urbà); explicava la
inutilitat de les muralles en cas d'atac atesos els avenços militars en
balística, i argumentava la conveniència de l'enderroc amb criteris higienistes
(“nos vamos ahogando”), d’atracció de forasters (“industriales,
capitalistas y viajeros”) i de desenvolupament econòmic (més espai on
ubicar fàbriques equivaldria a una major competència entre elles, una millora
de la qualitat i l’increment del consum i la producció). Altres personalitats
de l'època, com Antoni Brusi i Ferrer i Joan Mañé i Flaquer a les pàgines del Diario
de Barcelona o Jaume Balmes a La Sociedad també van recolzar l'enderrocament.
Després de més de 10 anys
de reiterades sol·licituds de l'Ajuntament al Ministeri de la Guerra, finalment
el 1854 Madrid va autoritzar l'enderrocament de les muralles, amb la condició
de mantenir la muralla de mar, la Ciutadella i el castell de Montjuïc.
Mentre la ciutat havia
estat emmurallada, les transformacions urbanístiques durant la primera meitat
del segle XIX havien estat poc rellevants: al Raval es va obrir el carrer Conde
del Asalto (actual Nou de la Rambla) i es van urbanitzar les Hortes de Sant
Pau; es va treure profit dels espais alliberats per les desamortitzacions i la
crema de convents, allargant alguns carrers, com Ferran (1820-1848), o bé
construint nous edificis o places. També es va iniciar la colonització del pla
amb la construcció de les primeres vies de comunicació entre la ciutat i el seu
entorn, com el passeig de Sant Joan i el passeig de Gràcia. Els municipis del
pla, que fins aleshores vivien unes dinàmiques força aïllades de la vida de la
ciutat, van començar a interrelacionar-hi: la industrialització va arribar a
Sants, Hostafrancs, Gràcia, el Clot i la Llacuna, que d’aquesta manera van
començar a créixer.
El desenvolupament de la
ciutat iniciat amb l'enderroc de les muralles s’havia de complementar amb l’eixample
de la ciutat. Calia posar solució a la necessitat de nous habitatges i d'espai
per a les noves indústries. Permetent el creixement de la ciutat millorarien les
condicions de vida, el desenvolupament econòmic i la mobilitat, i les feines
d’urbanització i la construcció de nous edificis assegurarien la feina als
obrers de la ciutat. El 1859, amb les muralles ja enderrocades, l'Ajuntament va
convocar un concurs d'idees per dur a terme aquest eixample de la ciutat. Va
guanyar l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias (1816-1889), amb un
projecte d'expansió radial que finalitzava en arribar als municipis del pla,
ocupant només el terme municipal de Barcelona. Aquest projecte situava l’àrea
d’eixamplament de la ciutat entre Gràcia i el casc antic, al voltant del
passeig de Gràcia, establint així una jerarquia territorial que possiblement
interessava a determinats propietaris: amb la inclusió de les zones
residencials en aquest espai central, les indústries s'havien de desplaçar cap
al nord (Sant Martí) i cap al sud (Sants), on la indústria hi trobaria
abundància d’aigua, bones comunicacions i espai manta disponible.
No obstant això, el 1860
el govern de Madrid va imposar el projecte que Ildefons Cerdà (1815-1876) havia
preparat al marge del concurs municipal. El mateix 1860 la reina Isabel II va
col·locar la primera pedra de l'Eixample. El projecte dissenyat per
Cerdà consistia en una xarxa ortogonal il·limitada per estirament d'eixos que s'unia amb
els teixits preexistents al pla de Barcelona (aquesta juxtaposició es veu molt
clarament en el traçat urbà de Sant Martí, on la quadrícula de Cerdà conviu amb
els antics nuclis del Poblenou, la Llacuna o el Clot). L'extensió isòtropa de
la xarxa de vies (carrers) i intervies (illes de cases) fomentava la igualtat
social en tota la seva extensió, igualtat que es completava amb la ubicació
regular dels equipaments (un hospital i un gran parc cada quatre-centes mançanes,
un mercat cada cent mançanes, escoles i centres d'atensió sanitària cada
vint-i-cinc mançanes, etcètera). Cerdà, d'ideals utòpics i influenciat pel
socialisme, buscava no només eixamplar, sinó també reformar la ciutat. Per això
al seu projecte hi va aplicar els principis que havia plasmat en les seves
teories i estudis (“Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona
en 1856” i “Teoría general de la urbanización)”: la preocupació per
la higiene i les condicions ambientals de vida (assoleiament,
ventilació, espais verds...) i la mobilitat i la circulació (carrers amplis i
dissenyats tant per als vehicles com per als vianants). Es tractava de
reformular la ciutat a partir d'un nou disseny que li aportés funcionalitat,
qualitat de vida i cohesió social. La construcció de l'Eixample semblava que podria
solucionar molts dels problemes de la ciutat, a nivell de manca d'espais i de
generació de riquesa; no obstant això, com que l'Ajuntament va permetre que la
seva urbanització quedés en mans dels propietaris del sòl, i aquests perseguien
maximitzar els beneficis, es va produïr una alteració del projecte original,
amb la pèrdua d'espais verds, la reducció de l'amplada dels carrers, l’augment
de la volumetria constructiva fins a quatre vegades la prevista per Cerdà, i el
trencament de la regularitat mitjançant la construcció de grans equipaments
(Hospital Clínic, Presó Model, Universitat, Hospital de Sant Pau, Sagrada
Família...) i de barris perifèrics que no respectaven la malla, com el Camp de
l’Arpa. Tot i aquestes desvirtuacions, l'Eixample encara manté, més de 150 anys
després de la seva projecció, la funcionalitat que Cerdà havia previst.
Imatge 1.5.- Projectes d'Eixample d'Antoni Rovira i Trias i d'Ildefons Cerdà |
Amb les muralles ja enderrocades,
i mentre es començava a organitzar la construcció de l'Eixample, es van accelerar
algunes de les reformes encetades poc abans a la ciutat i al pla: es va
concloure l'eix transversal que travessava la ciutat antiga iniciat amb el
carrer Ferran, amb la seva continuació per Jaume I i Princesa (1852-1864); es
van acabar els ferrocarrils de Granollers (1854), Martorell i Terrassa (1855), Saragossa
(1861) i Sarrià (1863); també es van establir sistemes de transport entre la
ciutat i els municipis de l’entorn (Gràcia, Sants, Sant Andreu, Clot, Cornellà,
l'Hospitalet, Badalona...) i es va construir l'Estació del Nord (1862); es
va impulsar la zona d'esbarjo del Passeig de Gràcia, on hi havia els anomenats
Camps Elisis (encara queda un passatge a l’Eixample prop d’on eren situats), els
jardins del Criadero, els d'Euterpe, el teatre Tivoli... i es va reconstruir,
en només un any, el Liceu, després del seu primer incendi (1861). El 1879 l’Ajuntament
va aprovar el Pla de Reforma Interior presentat per Àngel Baixeras, que concretava
les previsions de Cerdà d’obrir tres grans vies que atravessessin la Ciutat
Vella, dues en direcció al mar i una en sentit transversal. D’aquestes
obertures haussmannianes, l’única que s’ha dut a la pràctica és la Via
Laietana, iniciada el 1907 i de la que parlarem al següent capítol.