2.4.- De la fortalesa al Parc de la Ciutadella


Junt amb la construcció de l’Eixample, l’altra gran fita assolida després de l'enderroc de les muralles va ser la recuperació de la Ciutadella i la seva conversió en parc públic. La ciutat duia des de finals del segle XVIII sol·licitant al govern espanyol la demolició de la fortalesa militar, però no va ser fins a la Revolució de Setembre de 1868, anomenada “La gloriosa”, que l'enderrocament no es va fer realitat. En aquell moment s’hi va col·locar una làpida que deia:

"La tiranía de Felipe V, primer Borbón, levantó la Ciudadela. La libertad, el arrojar de España al último Borbón, la derriba. La ley de 18 de diciembre de 1869 la cede, con todos sus terrenos, a la ciudad de Barcelona. El Ayuntamiento toma posesión el 21 del mismo mes. ¡Viva la soberanía nacional!"

Tres dies després de la revolució, el 3 d'octubre de 1868, el nou govern va autoritzar l'enderroc de la fortalesa (i també del fort Pius), tot i mantenir la titularitat dels edificis del seu interior mentre l'Ajuntament no enllestís la construcció d'unes noves casernes per a allotjar les tropes[1]. El 24 d'octubre l'Ajuntament va encarregar a l'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias l'elaboració d'un “plan o sistema de derribo de la Ciudadela” i la ciutat es va posar mans a l’obra. Ben aviat els efectius dedicats a l'enderroc s'acostaven al miler, i el mes de desembre, ja superaven àmpliament els 2.000. No cal dir que la ciutat tenia pressa per a desfer-se d'aquell símbol d'opressió el més aviat possible, començant per la funesta Torre de Sant Joan.


Imatge 1.6.- Enderroc de la Ciutadella
 
Un any més tard una llei impulsada pel general Joan Prim, aleshores president del Consell de Ministres, acceptava les sol·licituds del consistori i feia donació a la ciutat del recinte de la Ciutadella, amb la condició que s'hi construís un jardí públic. A canvi, però, l'Ajuntament s'havia de fer càrrec dels costos de demolició i d’indemnitzar els descendents dels damnificats de la Ribera. Quant a l'ús urbà de l'espai, es va autoritzar la utilització de 53.000 metres quadrats (dels més de 600.000 que tenia el recinte) per a la construcció d'edificis que permetéssin adaptar els terrenys al traçat urbanístic del seu entorn, ja urbanitzat segons el Pla Cerdà, així com finançar les obres i enderrocs necessaris per a construir el parc.

A partir d'aleshores, una comissió de regidors de l'Ajuntament es va fer càrrec de la gestió de l'enderroc i la construcció del nou parc, convocant un concurs a aquest efecte. El 1872 l'arquitecte Josep Fontserè i Mestre (1829-1897) va guanyar el concurs, amb un projecte que duia per lema “Els parcs són a la ciutat el que els pulmons són per a l'home”. El projecte de parc de Fontserè reproduïa el clima cultural posterior a la revolució liberal de 1868, amb un fort contingut ideològic i pedagògic que fomentava l'interès per la ciència i la natura a través de la construcció d'edificis emblemàtics. Per això hi va preveure una columna meteorològica i una taula de distàncies, una glorieta, un llac i una cascada (ja acabats el 1881), un museu -el Museu Martorell de Ciències Naturals (posteriorment de Geologia)-, un umbracle i un hivernacle, i la construcció d'un edifici emblemàtic que pogués allotjar, en un futur, algun tipus d'exposició, en la línia de l'Exposició d’Indústries, Arts i Oficis que el 1860 s'havia realitzat al passeig de l'Esplanada, l’actual passeig Picasso. El seu projecte recollia la vessant d'ús públic que havien tingut els Jardins del General, situats al mateix passeig de l'Esplanada i creats entre el 1815 i el 1818 Francisco Javier Castaños, capità general de Catalunya, que van ser el primer espai de la ciutat dissenyat específicament com a jardí públic. Al nou parc s'enterrava tota referència al passat com a ciutadella militar i s’hi integrava perfectament la trama prevista al Pla Cerdà. D'aquesta manera, la ciutat disposava per fi d'una gran zona lliure que venia a alleugerir els problemes derivats de l’alta densitat de població. Al mateix temps, el projecte per al parc es completava amb la realització del Saló de Sant Joan, la construcció d’un mercat, el Born (1876), i d’alguns edificis a la zona.

Aquests episodis històrics de la segona meitat del segle XIX que acabem de veure (l'enderroc de les muralles, l'aprovació del Pla Cerdà, l'inici de la construcció de l'Eixample, l'enderroc de la Ciutadella i la creació del Parc, junt amb les annexions i l'organització de l'Exposició Universal, que veurem a continuació) van suposar la més gran transformació urbanística que la ciutat havia viscut fins aleshores. A partir d'aquí, Barcelona va entrar en una nova etapa en la qual el disseny de la ciutat, la urbanística, ja no era cosa dels militars (recordem com l’enderroc del barri de la Ribera i de les muralles i la construcció de la Ciutadella i de la Barceloneta havien obeït a decisions militars). D’ara endavant la ciutat començarà a decidir per sí mateixa, i a gestionar el seu propi desenvolupament urbà d'una manera autònoma. I ben sovint, com anirem veient, a base d'aprofitar l'organització de grans esdeveniments internacionals per a transformar-se i reinventar-se.


Imatge 1.7.- Cartell de l'Exposició



[1] Aquestes casernes, acabades el 1887, encara existeixen i són els actuals edificis Jaume I i Roger de Llúria, de la Universitat Pompeu Fabra, situats al carrer Sardenya.