Les exposicions internacionals tenen el seu antecedent en les
exposicions estrictament nacionals que des de principis del segle XIX es duien
a terme a diversos països europeus. A França se'n realitzaven de
manera periòdica des del 1798, cada vegada de major envergadura,
fins que va sorgir la idea de fer-ne una de caràcter internacional, no només
per a exhibir la producció nacional, com fins aleshores, sinó a més per
fomentar la competitivitat, el comerç, el desenvolupament tecnològic i
l'educació de les classes mitjanes. No obstant això, els posicionaments
proteccionistes imperants en aquells moments a França ho van impedir. La Gran
Bretanya es va fer seva la idea i va organitzar la primera Exposició Universal
de la història l’any 1851.
Les primeres Exposicions eren una celebració
del progrés i la tècnica, on els països participants mostraven al món els
seus avenços científics, tecnològics, industrials i culturals. Els certàmens es
basaven en tres eixos fonamentals: el cultural, pels valors divulgatius i
educatius que promovien, el comercial, per les transaccions econòmiques que
s'hi produïen, i el polític, com a plataformes a través de les quals les
ciutats i els països mostraven al món el seu potencial, la seva activitat
econòmica, la seva capacitat d'organització i el seu nivell de benestar. Durant la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX, les
exposicions eren els esdeveniments internacionals més prestigiosos, abans
que les competicions esportives n'agafessin el relleu com a tals, i suposaven
grans oportunitats de desenvolupament per a les ciutats que les acollien. Ben
aviat, la importància d'aquests certàmens es va traslladar del seu contingut al
seu continent, és a dir, cada vegada importaven menys els invents i obres d'art
que s’hi exposaven, i allò que es valorava més n'era la magnificència;
així, servien més com a plataformes de projecció internacional que com a
mostres del progrés humà que inicialment les havien inspirades.
 | |||||
| Imatge 1.8.- The Crystal Palace (Londres, 1851) |
 |
| Imatge 1.9.- Palais Omnibus (Paris, 1867) |
 | |||
| Imatge 1.10.- La Tour Eiffel, en construcció (Paris, 1889) |
Una Exposición aprovecha á todo el mundo; al país que la
organiza, á los que toman parte de ella y á los que la visitan. El país que
inicia una Exposición es quien recoje los
primeros beneficios (…). Una Exposición Universal lleva consigo la inapreciable
condición de estrechar los lazos políticos entre las naciones amigas, el cambio
de relaciones á que da lugar, en un terreno perfectamente neutral, constituye
una garantía de paz y por consiguiente de prosperidad y trabajo. Por otra
parte, los habitantes del pais en que se celebra una Exposición son los que
directamente pueden aprovecharse de todas las innovaciones y mejoras que el
mundo entero se apresura á colocar ante sus ojos (...). La humanidad entera
toca los beneficios de una Exposición. La prensa, por conducto de sus
representantes, y los visitantes extranjeros al volver á su pais, propagan las
novedades que más han sobresalido en ese certamen de la inteligencia.
La Exposición, núm. 1 (1888)
Durant aquests primers anys d'existència, el
potencial transformador de les exposicions en les ciutats que les acollien no era
tingut gaire en compte. El seu caràcter efímer no es qüestionava, de
manera que les primeres exposicions no es plantejaven encara com a projectes de
transformació urbana. Això ha succeït més tard, a mesura
que les pressions per rendibilitzar l'organització d'esdeveniments han
augmentat i aquests tipus
d'esdeveniment s'han integrat en el pla de desenvolupament estratègic de les
ciutats, com a catalitzadors de renovacions urbanes. Des d'aquest punt de
vista, podem percebre l’evolució de les exposicions: de ressaltar les fites
arquitectòniques, com el Crystal Palace (Londres, 1851) o la Tour Eiffel (París,
1889) es va passar a donar una major importància a la creació
dels recintes (per exemple parcs o nous espais urbans);
finalment, les exposicions han assolit la categoria de projectes urbans, superant
la categoria de simple esdeveniment, incorporant elements
arquitectònics com a noves icones urbanes, recuperant o creant espais
urbans i catalitzant profundes transformacions urbanes.
Ja des del principi les Exposicions es distingien en
funció de la seva magnitud, distinció que es va acabar concretant amb la
denominació d'Exposició Universal o Internacional, en funció de la seva
freqüència i durada, de l'autoria dels pavellons (a càrrec de la
ciutat organitzadora o del país convidat), i especialment, de la
temàtica: les exposicions universals eren generalistes i les internacionals,
temàtiques o especialitzades. Per això, normalment les exposicions universals
eren organitzades per grans capitals d’estat, mentre que les ciutats
mitjanes es promocionaven a través d’exposicions internacionals, menys ambicioses
i més centrades en interessos locals. I encara en una escala inferior,
nombroses ciutats organitzaven certàmens temàtics, no considerats
pròpiament com a exposicions. El mateix 1888, en què Barcelona va organitzar la
seva Exposició Universal, Melbourne va organitzar la “Victorian Juvenile Industrial Exhibition”,
Glasgow, una “International Exhibition”,
Brussel·les, el “Grand Concours
International des Sciences et de l'Industrie”, i Lisboa, la “Exposição Industrial Portuguesa”.
A Barcelona, entre els anys 1822 i 1871, s'havien
organitzat 14 exposicions de productes industrials catalans de manera més o
menys periòdica, amb la intenció de mostrar amb una certa regularitat la
producció industrial catalana i el desenvolupament econòmic del país (de fet, ja
molt abans, els anys 1759 i 1802 ja s'havien organitzat dues exposicions de
productes industrials catalans en ocasió de sengles visites reials a la
ciutat). A banda del seu interès comercial, aquests certàmens servien a la
burgesia per a reclamar a la corona mesures de protecció i inversions per a
l'economia catalana. D'aquestes exposicions barcelonines, en va destacar
especialment la del 1860, celebrada al passeig de Sant Joan, arran de la
qual s'hi va construir un edifici efímer per a acollir-la. Com veurem més endavant,
aquest edifici segur que va influir Josep Fontseré a l'hora de preveure un
palau expositiu permanent al seu projecte per al Parc de la Ciutadella. Més
tard, a principis dels anys 80 del segle XIX, la Unión de Corporaciones
Científicas, Literarias y Económicas, que aplegava 36 institucions de la
ciutat, llançava la proposta d’organitzar una mostra permanent i estable de la
ciència, l’art, la indústria i l’agricultura de Catalunya, sense que s’arribés
a concretar cap projecte. Sens dubte, Eugenio Serrano de Casanova, l’home que
va proposar la celebració d’una Exposició Universal a Barcelona, ho feia en un
terreny ja abonat.
Siempre hemos creído que si algún día
había de celebrarse en España una Exposición Universal, debería verificarse en
Barcelona. Su excelente clima, su hermosa situación topográfica, la importancia
de su puerto, que tanto facilitará el transporte de los objetos y productos que
hayan de figurar en el certámen, lo económico de la vida, en relación a otras
capitales, y sobretodo con Madrid, su espríritu esencialmente industrial; todo
designa á Barcelona para un certámen de esta naturaleza.
Diari La Época, 12/08/1886
La de Barcelona va ser la novena Exposició Universal que
es va celebrar. La van precedir Londres (1851 i 1862), Paris (1855, 1867 i
1878), Viena (1873), Filadèlfia (1876) i Melbourne (1880).
No obstant això, comparar l'Exposició de Barcelona
del 1888 amb les exposicions universals precedents no és del tot apropiat, a no
ser que es vulgui ser molt autocomplaent. El més ajustat a la
realitat seria comparar el certamen barceloní amb les exposicions
internacionals anteriors, organitzades per Frankfurt (1881), Burdeus
(1882), Amsterdam (1883), Niça (1884), Anvers (1885) i Liverpool (1886).
Serrano de Casanova havia estat comissari espanyol en aquestes exposicions
“menors” (a les dues últimes, de fet, hi havia assistit ja com a concessionari
de l'exposició barcelonina). Així mateix, l’arquitecte francès Alexandre Sallé,
que havia dissenyat edificis d'algunes d'aquestes exposicions, formava part de
l’equip de Serrano i es va encarregar del disseny de l’Exposició al recinte de
la Ciutadella abans que l'Ajuntament decidís substituir-lo. Per tant, cal
retenir que el punt de referència de l'Exposició de Barcelona eren aquestes
ciutats, i no les exposicions universals organitzades per les grans
capitals d'estat. Un article publicat al diari El Imparcial, de Madrid, i
reproduït a l’òrgan oficial de l’Exposició, deia en aquest sentit:
No cabe en nosotros la arrogancia de pretender eclipsar
las exposiciones maravillosas de París, de Londres y de Viena; pero por
excesiva que sea nuestra modestia, no nos creemos tan caídos, tan postrados, ni
tan pobres, que no podamos figurar dignamente, ¿quién sabe si con ventaja? al
lado de las de Amsterdán y de Amberes.
La
Exposición, núm. 41. 11/1/1888
A més a més, un altre element que aconsella comparar
l’exposició barcelonina amb les d’aquestes ciutats “menors”, són els múltiples
trets comuns amb Barcelona que no tenia amb Londres, París o Viena. Frankfurt,
Burdeus, Niça, Anvers i Liverpool no eren capitals d’estat (només Amsterdam ho
era), sinó ciutats de mida mitjana. La participació dels seus respectius estats
en els certàmens va ser molt inferior a la de les exposicions universals, ja
que aquestes eren enteses com una qüestió d'estat, i no com
a iniciatives de desenvolupament local. Una altra semblança és que
les exposicions de les ciutats mitjanes normalment eren iniciatives
del sector privat (només en el cas de Niça l'impulsor en va ser el seu Ajuntament).
I en general aquestes exposicions, al ser menys ambicioses (pel fet de tenir
menys habitants, pressupostos inferiors i menor repercussió) no es celebraven
en grans espais centrals, sinó en espais situats a la perifèria, sovint poc o
mal urbanitzats i mal comunicats.
Ara bé, la principal
diferència entre Barcelona i aquestes exposicions menors rau en la temàtica.
Aquestes ciutats, en no poder assolir l'”universalitat” de les grans
exposicions, organitzaven certàmens temàtics sobre temes d'interès particular:
així, Burdeus la va dedicar al món vinícola (tot i organitzar en paral·lel una
molt modesta exposició nacional de caràcter general); Amsterdam la va dedicar a
enaltir la seva condició de ciutat comercial; la de Niça va ser una operació
especialitzada en donar a conèixer el potencial turístic de la Costa Blava,
mentre que Anvers va voler exaltar la seva zona portuària, encara avui una de
les més importants del continent. En aquest sentit, el caràcter generalista i
universal de l'exposició de Barcelona contrasta amb el caràcter especialitzat
d'aquestes.
Una particularitat del certamen barceloní, tant respecte
d'un grup d'exposicions com de l'altre, és que la iniciativa, tot i ser privada
en origen, acabà essent totalment municipal. L'aportació de l'estat espanyol va
ser magra i subjecta a estrictes condicions; la societat civil no va contribuir
al seu finançament, tot i que entre els seus impulsors hi
figuraven membres de l'alta burgesia local, com Manuel Girona o el
Marquès de Comillas. Així doncs, va ser l'Ajuntament de Barcelona qui
majoritàriament es va haver de fer càrrec de l'organització, de les despeses i
de l’enorme dèficit deixat pel certamen, un cop va decidir suspendre la
iniciativa de Serrano.
Per tots aquests motius, quan es compara Barcelona amb
les ciutats que havien organitzat Exposicions Universals -Londres,
Paris i Viena, principalment- s’està incorrent en una doble inexactitud. D'una
banda, no és cert ni es pot pretendre que la Barcelona del 1888 estigués
al nivell d’aquestes grans ciutats, en quant a poder, influència o pes
internacional. Barcelona no deixava de ser una ciutat de segona fila, certament
capital industrial de l'estat, però molt allunyada del potencial de les grans
capitals europees. Per això l'Exposició barcelonina va ser molt inferior a la
d'aquestes ciutats, com posen de manifest el nombre de visitants o la quantitat
i rellevància d'expositors. Però tanmateix, és injust valorar l'exposició de
Barcelona com la més mediocre de les exposicions universals celebrades fins al
moment, perquè les circumstàncies de la ciutat no eren les de les grans
capitals europees amb poderosos estats al darrere: Barcelona, en ple moment de
crisi econòmica, es va trobar un artefacte a les mans i el va tirar endavant
com va poder, en bona part gràcies al seu enèrgic alcalde. El paper de l'estat
no va ser, ni de bon tros, l'esperat a la ciutat. Només cal tenir en compte,
com anirem veient, les complicades negociacions amb els estaments
militars, els severs condicionaments als quals estava sotmesa la subvenció
estatal, i fins i tot l'amenaça de que Madrid organitzés al seu torn una altra
exposició que faria ombra a la de Barcelona. Tot i això, la ciutat va
aconseguir organitzar un certamen digníssim; tan sols el fet que es pogués
arribar a celebrar ja es pot considerar com un gran èxit de l’alcalde Rius i
Taulet i la resta d'organitzadors.
