La preparació de
l'Exposició va tenir un desenvolupament força accidentat, que va fer que en el
moment d'obrir les portes la majoria dels edificis encara estiguessin en
construcció, tot i que la data d'obertura, el 8 d'abril de 1888, ja era un
endarreriment respecte la data prevista inicialment, el 15 de setembre de 1887.
La idea de portar una Exposició Universal a Barcelona va ser
d'Eugenio Rufino Serrano de Casanova, un home de negocis i ex-militar carlista
gallec establert a Barcelona, que havia representat el govern espanyol en
algunes de les exposicions “menors” anteriors. El dia 11 de març de 1885,
essent alcalde de la ciutat Albert Faura i Aranyó, Serrano va lliurar una
instància a l'Ajuntament demanant autorització i un espai de 200.000 metres
quadrats per a organitzar una Exposició Universal, que es celebraria entre el
15 de setembre de 1887 i l'1 d'abril de 1888. Com a contrapartida, reclamava la
propietat temporal, mentre durés l'Exposició, dels edificis que es
construïssin, el dret sobre els lloguers dels espais expositius i les entrades
venudes. També es comprometia a no demanar indemnitzacions per les construccions
realitzades un cop l'Exposició hagués acabat, i a no sol·licitar cap subvenció,
cosa que finalment no va poder complir. Serrano plantejava l’Exposició com una
operació econòmica, tot i que les seves
previsions van resultar fallides.
 |
| Imatge 1.11.- Eugenio Rufino Serrano de Casanovas |
La Comissió de Govern que
va estudiar la instància de Serrano en va proposar l’aprovació al Ple de l’Ajuntament
el dia 11 de juny de 1885 i el dia 30 l’acord del Ple era comunicat a Serrano.
El novembre del 1885 Serrano va fer efectiu el dipòsit de 50.000 pessetes que
el Ple havia establert per a iniciar les obres i va reclamar la cessió dels
terrenys i la Casa Suïssa del Parc per a instal·lar-hi l'oficina tècnica. L'Ajuntament
ho va acceptar, cosa que notificà a Josep Fontseré, director de les obres del
Parc. Les reticències al projecte expressades per Fontseré en van provocar la
destitució l’abril de l’any següent, amb les obres ja iniciades.
A Fontseré el va
substituir l'aleshores arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias. En fer-se
càrrec de la direcció de les obres del Parc, i en la seva condició d'arquitecte
municipal, Rovira va denunciar l'estat de les obres de l'Exposició, sota el seu
criteri dutes a terme sense el rigor i la qualitat necessaris, així com el fet
que l'Ajuntament encara no disposés dels plànols preceptius, com, a més,
s'havia acordat en el moment de fer efectiva la cessió dels terrenys del Parc.
Poc després Serrano va aportar els plànols dels edificis que s'estaven
construint, l'Ajuntament els va aprovar i el projecte va continuar endavant, a
poc més d'un any vista de la data d'inauguració, tot i les advertències de
Rovira i Trias. Deixar el projecte en mans de Serrano, com encertadament diu
Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios, era "una actitud tan
negligente como peligrosa".
Setmanes més tard,
l'agost de 1886, el Ple de l'Ajuntament va reclamar a Serrano una memòria
completa del projecte, mostrant, sembla que per primera vegada, un interès real
en el projecte, tota vegada que Serrano havia sol·licitat una subvenció de
500.000 pessetes al govern municipal. La memòria lliurada per Serrano incloïa
plànols del recinte i dels edificis, la programació de l'Exposició i un
pressupost i una previsió d'ingressos. D'acord amb la documentació lliurada per
Serrano, l'Exposició tindria una superfície de 118.900 metres quadrats, dels
quals 60.000 correspondrien al pavelló principal de l'Exposició, el Palau de la
Indústria, que tindria 13 naus expositives. El pressupost presentava unes
despeses de 5.400.000 pessetes i uns ingressos de 4.400.000[1].
Disposant d'aquesta informació, l'Ajuntament va aprovar la concessió de la
subvenció de 500.000 pessetes a Serrano, que es faria efectiva a terminis i un
cop s'hagués inaugurat el certamen. En paral·lel, una Comissió de la Junta
Directiva de l'Exposició[2] es va desplaçar a
Madrid a recaptar suports per a l'Exposició, mentre l'Ajuntament començava a
cooperar: entre d'altres accions, va iniciar els preparatius de la residència
reial, va animar els propietaris privats a restaurar les façanes dels seus
edificis, va convocar un concurs per a crear un hotel amb capacitat per a 1.000
persones, i va impulsar la construcció del monument a Colom, iniciat anys
abans, per a que pogués ser inaugurat conjuntament amb l'Exposició. D’aquesta
manera es posava en pràctica un model de cooperació entre el govern municipal i
la iniciativa privada, model ja assajat en anteriors Exposicions (Anvers,
Amsterdam, Frankfurt, Niça, Burdeus).
Cap al setembre del 1886
les obres es trobaven molt alentides i Serrano va reclamar que la subvenció
concedida per l'Ajuntament se li fes efectiva amb immediatesa, ateses les
dificultats financeres amb què es trobava per a tirar endavant el projecte. No
obstant això, l’òrgan oficial de l’Exposició insistia en els avenços dels
treballs el novembre de 1886 amb un optimista article titulat “La cosa marcha”
que començava així:
Los enemigos de
la Exposición van a tener serios disgustos, porque parece que todo el mundo se
propone disponer las cosas de tal suerte, que se allanen hasta los asuntos más
difíciles e intrincados.
La Exposición, núm. 6.
16/11/1886
Tot i això, segurament va
ser en aquests moments, a deu mesos de la data d’inauguració prevista, quan l'Ajuntament
va prendre consciència de que Serrano seria incapaç de tirar el projecte
endavant tot sol. Rius i Taulet, alcalde de la ciutat, considerant que el
projecte anava directe no només al fracàs econòmic i de concurrència, sinó al
ridícul internacional, va decidir prendre la iniciativa i assumir l'Exposició
com un projecte de ciutat, un projecte gairebé personal en el que estaven en
joc la imatge i el nom de Barcelona i de Catalunya, i el d'Espanya, si el
govern de Madrid no hi participava.
Així explicava La
Ilustración com s’havien desenvolupat els fets:
En 21 de enero de 1886 se
realizó el primer acto que pudiéramos llamar oficial. El iniciador reunió á la
prensa barcelonesa, en el primer edificio destinado á oficinas de la futura
Exposición, y con fácil palabra, dió á conocer sus propósitos, los medios con
que contaba para realizarlos y los nombres de los que habían de formar la
llamada Junta de Patronato. La grandiosidad de la idea y el conocimiento de los
recursos, con que al parecer contaba el Sr. Serrano para conseguir su fin,
despertaron el mayor entusiasmo entre esos obreros de la inteligencia,
dispuestos siempre á prestar su concurso á todo lo que revista caracteres de
grandeza, y desde aquel momento pudo contar con el poderoso elemento de la
publicidad. Mas los hechos vinieron á demostrar después que las bellas
concepciones expuestas no habían de convertirse en realidades, y el vacío
empezó á operarse alrededor del concesionario, quien a pesar de sus titánicos y
habilidosísimos esfuerzos no pudo ocultar la carencia del principal elemento,
el numerario, puesto que la lentitud de los trabajos, la endeblez de las
construcciones, alguna de ellas destruida por los temporales apenas terminada,
y las muestras de desconfianza que tuvo que lamentar, levantaron la punta del
velo que cubría el escueto proyecto.
El Sr. Serrano de Casanova,
si bien poseía condiciones de actividad, empresa y atrevimiento, que son
necesarias y distintivas en los iniciados de ideas de tal importancia, no tenía
en cambio, y por desgracia para él, el don de despertar simpatías y confianza,
ni antecedentes que ofrecer á sus conciudadanos. Al presentarse, significó que
le sobraban recursos para la obra, y cuando, para realizarla, acudió á los que
podían prestarle su concurso, pudo convencerse de que sus contradicciones
habían engendrado la desconfianza y ésta el natural retraimiento.
Una obra de tal valía,
comenzada en semejantes condiciones y bajo tan desfavorables auspicios no era
posible que llegase á feliz termino, o caso de realizarse, hubiera sido tan
pobre y mezquina, tan desprovista de interés, que sólo pudiera habérsela
considerado como un simple ensayo, dejando ciertamente en mal lugar, ante las
demás naciones, el buen nombre de España y el de la capital del Principado. (...)
El proyecto concebido desde
larga fecha, la gloria y el lucro que pudiera haberle reportado, se ha ido
desvaneciendo ante sus ojos como el humo se pierde en el espacio, y en ese
recinto que encierra los edificios de la Exposición, en esos palacios que otros
han logrado levantar, en donde era ayer árbitro y principal factor, es hoy casi desconocido; puesto que
ha llegado á perder hasta el cargo que en consideración á su iniciativa se le
había justamente confiado.
Comprometida la honra de la
ciudad, puesto que en el resto de la península y en el estranjero se
pronunciaba con más frecuencia el nombre de Barcelona que el del concesionario,
no era posible retroceder, y urgía que alguien, revestido de mayor autoridad,
aceptase la responsabilidad y acometiese la ardua empresa de realizar lo que no
era más que una quimera. Por fortuna, el Excmo. Sr. D. Francisco de Paula Rius
y Taulet, alcalde presidente del Ayuntamiento, logró que la Corporacion
municipal se interesara vivamente primero é hiciese propio después el difícil
cargo de llevar a buen término el Concurso. Enumerar las gestiones y esfuerzo
que han debido practicarse, los obstáculos de todo género que han debido
vencerse para que las obras hayan llegado al estado en que se hallan, es punto
menos que imposible, puesto que por sí solas revisten mayor importancia que las
mismas construcciones que hoy admiramos. Recursos, dificultades, huelgas,
competencias, tal es la síntesis de la valla que con perseverancia incansable
ha ido allanando, venciendo y dominando la corporación popular.
La Ilustración. Núm. 385 (18/03/1888)
El febrer de 1887, set
mesos abans de la inauguració, de nou una comissió municipal, presidida per
Rius i Taulet, es va desplaçar durant dos mesos a Madrid per a obtenir el
suport imprescindible per fer arribar a bon port l'organització d'un certamen
que la ciutat s'havia trobat a les mans, ja sense possibilitat de fer marxa
enrere. Rius es va reunir amb la reina regent, amb el president del Consell de
Ministres, que aleshores era Práxedes Mateo Sagasta -de qui era l'home fort a
Catalunya-, amb ministres, amb senadors i diputats catalans, va organitzar
sopars i recepcions.... finalment Sagasta va aconseguir que s’aprovés un
projecte de llei pel qual el govern estatal subvencionava l'Ajuntament amb
2.000.000 de pessetes, amb la condició que 250.000 pessetes es destinessin a
premis per als expositors i uns altres 250.000 a les despeses de la
representació oficial de l'estat a l'Exposició. A més es creava una comissió
per a fiscalitzar l'ús de la subvenció, que dirigiria el banquer Manuel Girona.
La subvenció havia de ser retornada íntegrament, junt amb els beneficis que
generés el certamen; en cas que tingués pèrdues, l'Ajuntament hauria de
retornar el 75% de la subvenció -en realitat, doncs, un préstec- en un termini
màxim de sis anys.
 |
| Imatge 1.12.- Arribada a Barcelona de la Comissió Municipal del seu viatge a Madrid |
Un cop aconseguida
aquesta injecció econòmica, l'abril de 1887 es va formalitzar l'assumpció del
projecte per part de l'Ajuntament amb la constitució del Consell General,
l’òrgan de govern de l’Exposició, presidit per Rius i Taulet i integrat per un
grup de destacats empresaris i industrials de la ciutat que va ser conegut com
el Comitè dels Vuit: a part de Rius i Taulet, l’integraven financers i
industrials, com Manuel Girona, Claudi López Bru, segon Marquès de Comillas i
Josep Ferrer i Vidal, representant de l’Institut del Foment (predecessor de
Foment del Treball); a un nivell més tècnic (i realment configurant-se com la
vertadera ànima de l'equip) en formaven part Lluís Rouvière, responsable de
Serveis Públics de l'Ajuntament, Manuel Duran i Bas, que havia estat Secretari
de l’Ajuntament, i Carles Pirozzini, que va ser Secretari de l'Exposició tot
substituint Serrano, i que esdevindria la mà dreta de l’alcalde. Finalment, com
a arquitecte responsable de les obres, Rovira i Trias era substituït per Elies
Rogent, aleshores director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i
professional de gran prestigi, que va elevar el nivell arquitectònic davant la
mediocritat de les propostes dels arquitectes de l'equip de Serrano. A més, es va
constituir una Junta del Patronat que aplegava les principals personalitats de
la burgesia barcelonina.
En entomar el projecte,
l'Ajuntament es va trobar amb unes inesperades males notícies. El que havia de
ser la joia de l'Exposició, el seu edifici principal, el Gran Palau de la
Indústria i el Comerç, era en realitat un edifici de fusta, antiquat i
vulnerable, i la seva construcció estava en un estat de retard alarmant.
D'altres pavellons, com del de les Màquines, no n'existien ni els plànols.
Només semblaven poder ser acabats a temps alguns pavellons menors, com el
Balneològic, el de Belles Arts i el de Colònies. Rogent va accelerar les obres
ja iniciades segons l'anterior projecte, i va aportar al projecte algunes
novetats. Per començar, l'elecció de Rogent com a director de les obres va
significar un canvi en la filosofia constructiva del certamen. Molest per la
utilització de materials, empreses i tècnics estrangers[3] i l'erecció
d'edificis de poca qualitat, tots ells amb caràcter provisional, en un exercici
de sentit comú va decidir que els edificis que es construïssin fossin
permanents i de la màxima qualitat. Així Barcelona guanyaria un patrimoni, un
parc on es podrien encabir museus i altres edificis d’interès públic. A més,
serien realitzats amb materials, empreses i tècniques autòctons, ja que del que
es tractava era d'ensenyar al món les capacitats locals. No cal dir que Rogent,
atès el seu càrrec, confiava plenament en els arquitectes barcelonins, molts
dels quals eren professors companys seus a l’Escola d’Arquitectura, i en les
tècniques constructives que s’estaven utilitzant aleshores a Catalunya, en què
destacava l’ús d’estructures metàl·liques. Un altre dels seus principis va ser
la voluntat de realçar el parc com a espai expositiu. Rogent havia format part
del concurs per a nomenar el director de les obres del parc que va guanyar
Josep Fontseré, i compartia i respectava el seu projecte. Per això, i per una
qüestió d'economia de temps i de diners, va mantenir tot allò que va poder del
projecte de parc dissenyat per Fontseré, dispersant per tot el parc i fins i
tot pel seu exterior els edificis de l’Exposició, de manera que l'espai, una
mica massa petit, s'aprofités al màxim. Dels 200.000 metres quadrats cedits en
un principi a Serrano, situats entre la plaça d'armes i la corba del final del
parc, es passà a un recinte expositiu final de 608.000 metres quadrats. Pel que
fa a les novetats arquitectòniques respecte el projecte de Serrano, Rogent va
decidir aprofitar alguns edificis militars que podien ser útils per a
l'Exposició (l'arsenal, el Palau del Governador, la capella i el pati d'armes),
va redefinir els accessos al parc i va engegar la construcció d'alguns edificis
nous, com el Palau de Belles Arts, l'Arc de Triomf o el cafè-restaurant, que
ben aviat els barcelonins van batejar com el Castell dels Tres Dragons, nom
d’una obra teatral de Pitarra que aleshores estava en cartell a Barcelona, i que van esdevenir alguns dels principals
atractius de l'Exposició. La capella va ser restaurada i el magatzem i altres
construccions menors van ser enderrocats. Les casernes allargades que tancaven,
a banda i banda, la plaça d'armes van ser derruïdes en la seva part central, i
en van quedar només els quatre extrems, que van ser utilitzats com a pavellons.
Per a dur a terme aquesta gran obra, Rogent va comptar amb els principals
arquitectes de la ciutat, com Domènech i Muntaner, August Font, Gaietà Buïgas,
Pere Falqués, Josep Amargós, Adrià Casademont o Josep Vilaseca, auxiliats per
joves arquitectes. Entre aquests, es diu que hi figurava Antoni Gaudí (no s'ha
demostrat la seva participació en elements del recinte com la cascada o el
disseny del reixat exterior, però sembla ser que sí que participar en alguns
dissenys del dipòsit d'aigües i del pavelló de la Companyia Transatlàntica).
 |
| Imatge 1.13.- Elies Rogent |
Un altre contratemps que
Rogent es va trobar va ser la presència dels militars fins molt pocs mesos
abans d'inaugurar l'Exposició. Finalment, les negociacions entre Rius i Taulet
i el ministre de la guerra per a la cessió i desallotjament dels edificis
militars van desembocar en un acord sobre la indemnització que l'Ajuntament
havia de satisfer al ministeri (750.000 pessetes i la construcció de nous
edificis per allotjar les tropes).
A cinc mesos escassos de
la inauguració, la presa de decisions havia de ser ràpida. En un primer moment
es volia mantenir la data d'obertura, per una qüestió d'imatge i per no
retardar-la massa i no coincidir amb la ja anunciada Exposició de Paris de
1889, indiscutiblement molt més important que la barcelonina. Però la realitat
de l'estat de les obres, amb un 90% per acabar, va obligar a endarrerir la data
d'obertura fins l'abril de l'any següent. Quedava, per tant, un any i gairebé
tota la feina estava per fer: Calia acabar el recinte i els pavellons de la
Ciutadella, i també la resta d'obres que s'escampaven per tota la ciutat. A
aquest fet se li sumava una situació econòmica complicada: la subvenció del
govern s’havia de cobrar en vuit terminis, i el primer no va arribar fins el
desembre de 1887.
En aquestes
circumstàncies, l'Ajuntament es va haver d'endeutar més amb crèdits bancaris,
per un total de 750.000 pessetes, i amb emissió de deute públic per un valor de
3.800.000 pessetes. Les obres van entrar en un ritme trepidant. A finals d'any
a la Ciutadella hi treballaven uns dos mil obrers, i a la resta de la ciutat
també s’hi estaven desenvolupant diverses obres: embelliment d’espais públics,
restauració d’edificis (públics i privats), obertura de carrers, construcció de
nous edificis...
El desembre de 1887
diversos esdeveniments van frenar el bon ritme constructiu: una vaga de
paletes, que es va generalitzar a la resta de sectors, l'arribada de l'hivern,
les intromissions de la comissió fiscalitzadora i la presència dels militars
que no acabaven de desallotjar la Ciutadella, van provocar uns retards que van
tornar a qüestionar la data d’obertura, prevista per al cap de cinc mesos.
Finalment, a la primavera es va reemprendre el ritme accelerat de treball. Rius
i Taulet es va moure enèrgicament per tancar els múltiples fronts que la ciutat
tenia oberts: les obres a la Ciutadella, les obres públiques municipals i les
obres engegades pels particulars, el finançament de l'exposició (aconseguí que
s'aprovés una loteria en benefici de l'Exposició i la venda del deute públic),
les negociacions amb els militars –als quals aconseguí desallotjar a canvi
d'una nova indemnització de 475.000 pessetes-... L'Exposició era l'argument per
a desencallar totes les obres i inversions pendents.
| Imatge 1.14.- Francesc de Paula Rius i Taulet |
En paral·lel, l’Ajuntament
va nomenar delegats de l’Exposició a diferents ciutats europees i espanyoles,
va organitzar la creació de comissions i va començar a publicitar
l’esdeveniment amb els mitjans disponibles a l’època (anuncis a la premsa,
cartells les estacions de tren de les principals ciutats europees...).
Mentrestant, l’òrgan oficial de l’Exposició anava narrant el desenvolupament de
les obres.
Davant de tots aquests
preparatius, l'opinió pública va anar evolucionant cap a postures cada cop més
favorables a l'Exposició. La postura oficial era que l'Exposició s'havia de
celebrar, costés el que costés, per una qüestió d'honor, gairebé d'heroisme, i
per no deixar el nom de la ciutat i del país en mal lloc davant d'Espanya i
Europa, sense entrar a considerar a fons els dubtes que generava l'Exposició,
sobre la seva viabilitat econòmica, en un context de profunda crisi econòmica,
i sobre la capacitat financera i estructural de la ciutat per a reeixir en un
projecte de tal magnitud[4].
L'Exposició va obtenir
suports amplis, en especial de la burgesia, per tractar-se d'un esdeveniment
mercantilista que promovia els seus interessos de classe. També va rebre el
suport dels sectors obrers més moderats, en part per la voluntat humanista de
progrés i divulgació cultural de la qual bevia l’obrerisme vuitcentista, en
part (sobretot) per les perspectives de proporcionar feina a milers de
treballadors:
“...la Exposición Universal no sólo representa para Barcelona
un hecho progresivo y de cultura, sino que además es un medio de atajar la
miseria, y un recurso de verdadera humanidad”
El Obrero,
4/11/1887
Aquesta adhesió de
l'opinió pública es va veure afavorida per la marxa de les construccions i la
magnificència dels edificis que s’estaven aixecant, com el Palau de Belles
Arts, el cafè-restaurant i molt especialment, l'Hotel Internacional.
Pel que fa a les
crítiques, que també n'hi va haver, vingueren sobretot dels sectors
catalanistes més progressistes, com el Centre Català liderat per Valentí
Almirall, que veia en l'Exposició un esdeveniment centralista que no recollia
les necessitats de Catalunya i que significava una capitulació del catalanisme
al poder del govern central.
Per
qualsevol que conegui la matèria, és clar i evident com la llum del dia que
l’Exposició Universal de Barcelona, tal i com la projecten els que s’han
col·locat al front d’ella, o no arribarà a realitzar-se o es farà en tals condicions,
que posarà en ridícul a Barcelona en particular i a Catalunya en general,
produint la ruina complerta al nostre Municipi.
Butlletí del Centre Català, 1887
En canvi, el catalanisme
més tradicional, al voltant del diari La Renaixensa, sí que veia amb bon ulls
la celebració del certamen. Des d'una altra òptica, els sectors obrers més
radicalitzats i propers a l'anarquisme eren crítics amb el que consideraven una
sumptuosa mostra del poder capitalista i un malbaratament de recursos en un
moment en què les necessitats eren unes altres. No obstant aquestes crítiques,
el cert és que l'Exposició va comptar amb un ampli suport ciutadà que va
facilitar les coses a Rius i Taulet en el seu afany de realitzar-la. La
sensació d’escepticisme del començament es va convertir en una sensació de
“triomf col·lectiu” en el moment de la clausura.
El dia de l'obertura al
públic, el 8 d’abril, gairebé tots els edificis es trobaven encara en
construcció. Els 40 dies que van transcórrer fins la data fixada per a l’inauguració
oficial van ser frenètics, perquè als treballs de construcció dels edificis
s'hi sumaven les visites del públic (l’Exposició estava oberta de 3 a 6 de la
tarda), els desallotjaments dels darrers efectius militars, la presència al
recinte de la Ciutadella de les delegacions estrangeres preparant les seves
instal·lacions i els preparatius de la visita reial. Arribar a poder inaugurar
l’Exposició, vistos tots els contratemps que l’organització va haver
d’esquivar, va ser un vertader prodigi.
[1] És en aquesta memòria en la que Serrano
presenta l'alçament d'una torre de 200 metres que li havia ofert l'arquitecte
francès J. Lapierre, i que l'Ajuntament no va arribar a aprovar. Més tard, l’andreuenc Pere Falqués, un dels
arquitectes de l'Exposició, va oferir
construir una torre de 208 metres que tampoc va arribar a ser aprovada. Al
voltant d'aquests fets s'ha generat una confusió que feia pensar que aquesta
torre rebutjada era la Torre Eiffel, que l'enginyer francès va construïr per a
l'Exposició Universal de Paris del 1889. En realitat la idea de Lapierre
consistia en construir davant del semicercle del Gran Palau de la Indústria una
torre de 15 pisos, amb restaurants i cafès al seu interior, que posteriorment,
un cop clos el certamen barceloní, seria traslladada al de París.
[3] Metzeles, l'empresa concessionària de
la construcció del Palau de la Indústria, era austríaca, així com molts dels
materials emprats, i
l'arquitecte responsable de les obres, Alexandre Sallé, francès.
[4] Rossend Casanova, al seu llibre “El Castell dels Tres
Dragons” atribueix a l'alcalde la frase “Haz lo que debas aunque debas lo
que hagas!”. El cert és que Rius i Taulet no dubtava a endeutar-se per a
dur endavant les seves idees modernitzadores per a la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada