Segons la majoria d'historiadors, l'entrada de l'estat espanyol a
l'edat contemporània s’endarrereix fins a principis del segle XIX, amb la
guerra de la independència contra França (1808). I no és fins la revolució de
setembre de 1868 que l'estat supera de manera definitiva l’Antic Règim i es constitueix
en un estat liberal. Durant el mandat de Ferran VII (1812-1833), l'estat va
viure una etapa de violentes batzegades polítiques, sovint a base de cops
d'estat i pronunciaments entre absolutistes i liberals; en canvi, durant el
regnat d'Isabel II (1833-1868), l’alternança entre els liberals progressistes
de Sagasta i els moderats de Cánovas del Castillo va ser pacífica. Això va
donar lloc a diverses constitucions, de manera que el país avançava i
retrocedia en el reconeixement de llibertats individuals i col·lectives. En
aquest context, les opcions polítiques no dinàstiques (republicans,
federalistes, regionalistes) es trobaven marginades de l'alta política i no
podien optar a accedir al poder. D’altra banda, el segle XIX va ser el de les
guerres carlistes i els processos d’independència a les colònies americanes. El
1873 es va proclamar la primera república espanyola, de vida efímera, ja que el
1874 un cop d’estat retornava la corona a Alfons XII, fill d'Isabel II.
S’iniciava així la Restauració borbònica, sota els regnats d'Alfons XII i
Alfons XIII, que es va caracteritzar per l'estabilitat política i la
consolidació d'un model liberal d'estat.
A nivell econòmic, durant el segle XIX Catalunya es va començar a
industrialitzar, primer basant-se en el tèxtil i diversificant-se més tard
gràcies a la generalització de l’energia elèctrica. Mentrestant, la resta de
l'estat (excepte el País Basc amb la siderúrgia) es mantenia ancorada en una
economia agrària, fet que subratllava la distància i les diferències entre
Catalunya i la resta de l'estat. És en aquesta època quan Catalunya és
anomenada la “fàbrica d'Espanya” i Barcelona, concretament el Poble Nou, el
“Manchester català” (no en va, Catalunya concentrava el 40% de la producció
industrial de tot l'estat). S’afirma que la industrialització comença a
Catalunya el 1832, en fundar-se al carrer Tallers la fàbrica Bonaplata, que
tenia la primera màquina de vapor de tot l'estat. Durant les dècades següents
es produeix la primera gran onada industrialitzadora, amb la creació
d’indústries per tota la ciutat i els municipis i viles del pla: la Fundició
Comas (1853) a Ciutat Vella, la Nueva Vulcano (1835), la Fàbrica de gas (1842)
i la Maquinista Terrestre i Marítima (1855) a la Barceloneta, l'Editorial
Montaner i Simón (1879) a l'Eixample, El Vidriol (1839) a les Corts, Fabra
& Coats (1839) a Sant Andreu, el Vapor Vell (1844) i l’España Industrial
(1847) a Sants, Can Batlló (1878) a la Bordeta, Vilaregut (1837) i Puigmartí
(1839) a Gràcia, Can Ricart (1839) i Ca l'Aranyó (1877) al Poblenou... Pel que
fa als serveis urbans, el 1844 es crea la Catalana de Gas i el 1868 la Societat
General d’Aigües de Barcelona. A partir del 1874 la Restauració va facilitar un
nou impuls a la indústria catalana, molt sensible als avatars polítics, gràcies
a l’estabilitat política i a les bones relacions de la burgesia industrial
catalana amb la Monarquia (es considera que l’Exposició de 1888 és fruit
d’aquesta bona sintonia).
Aquesta etapa d’expansió econòmica, que arriba aproximadament fins
al 1882, és coneguda a Catalunya amb el nom de la “febre d’or”. El creixement
econòmic es va veure afavorit per l’arribada de la fil·loxera a França, que va
fer créixer la producció vinícola catalana, i l’augment en les exportacions de
plom, coure i ferro.
 |
| Imatge 1.1.- Entrada a la Maquinista Terrestre y Marítima |
“Era ja innombrable la pobrissalla que en poques
setmanes s’havia enriquit. Tothom citava noms obscurs que, enlairats de cop i
volta a la categoria de potentats, gastaven ja molt més luxe que la noblesa,
l’alta banca i el comerç antics. Els teatres, sempre plens, estaven
enlluernadors. Les quincalleries i ebenisteries anaven en orri per fer lloc al
nombre creixent de grans argenteries i magatzems de mobles sumptuaris. Les
confiteries, guanteries, rebosteries i restaurants de luxe es multiplicaven com
per encantament. (..) Mentre minvava l’edificació en els barris industrials,
naixien, a dreta i esquerra, cases llampants, petits hotels i hotels de debò.”
Narcís
Oller, La febre d’or (1890-1892)
A Barcelona –i a altres parts de Catalunya- es consolida un fort
creixement industrial, amb el conseqüent desenvolupament urbà, gràcies a la
concentració de la mà d'obra i dels mitjans de producció. A aquest creixement
hi va ajudar especialment l’impuls en les infraestructures de transport,
sobretot les ferroviàries. La xarxa ferroviària va ser impulsada i finançada
bàsicament per les Diputacions i el capital privat, ateses les dificultats que
tenia el govern central per a fer front al cost d'aquestes infraestructures. El
1888 ja s'havia construït l'anomenat “vuit català" i el país ja estava
relativament ben comunicat.
La bonança econòmica va assolir els seus màxims nivells cap al
1882-83, quan es va iniciar un declivi provocat per una gran crisi agrària que
va afectar no només Catalunya, sinó també Espanya i Europa, crisi que va tenir
el seu punt culminant precisament l’any de l’Exposició. Cal tenir en compte que
l’activitat agrària era la base de l’economia de l’estat: a finals dels anys 80
la població activa agrària a l'estat espanyol era el 66% de la població activa
total, i a Catalunya suposava un 40%. La crisi la va provocar l’arribada a
Europa de cereals provinents d’ultramar a uns preus molt baixos, gràcies a les
millores en els sistemes de transport, cosa que va ensorrar la demanda de la
producció nacional. A remolc d’aquesta crisi, la resta de sectors productius
també van entrar en una fase de recessió. Aquesta crisi agrària va provocar un
fort èxode del camp a la ciutat.
En una primera fase (1860-1880) la immigració que arribava a
Barcelona provenia de les comarques cerealístiques catalanes, i més endavant (a
partir del 1880) de les zones veïnes de l'Aragó i el País Valencià. La creixent
urbanització provocada pels fluxos migratoris va generar fortes dinàmiques
constructores i de demanda de serveis i subministraments (aigua, gas i més
endavant, energia elèctrica). L’increment demogràfic no només va repercutir a
Barcelona, sinó també al seu voltant, en especial a Sant Martí, Gràcia, Sants,
les Corts i la Barceloneta, que es constituïen així com els principals nuclis
industrials del pla. La darrera dècada del segle l'arribada de la fil·loxera a
les comarques productores de vi va provocar la crisi del sector vinícola, un
sector que havia estat un dels puntals de l'economia catalana gràcies a
l'exportació. Fins al 1890 no es va aplicar una decidida política de protecció
aranzelària que va permetre recuperar, cap al 1892, els nivells econòmics de
deu anys enrere. Des de Catalunya, com és lògic, els postulats proteccionistes
eren vistos com la garantia del consum de la producció industrial catalana a
Espanya i a les colònies. Les fases lliurecanvistes lligades a les etapes en
què els liberals estaven en el poder i amb les quals volien modernitzar l'estat
perjudicaven una indústria catalana la producció de la qual no era encara prou
abundant ni de prou qualitat per a ser exportada més enllà de les pròpies
colònies espanyoles ni prou competitiva com per no dependre de proteccions
aranzelàries.
Barcelona
|
Gràcia
|
Sant Martí
|
Sants
|
Sant Andreu
|
Sant Gervasi
|
Les Corts
|
Sarrià
|
Horta
|
Total
|
|
1860
|
189.943
|
19.969
|
9.333
|
7.984
|
11.055
|
2.512
|
828
|
4.201
|
2.772
|
248.602
|
1887
|
272.481
|
45.042
|
32.695
|
19.105
|
14.971
|
8.206
|
4.811
|
4.630
|
3.437
|
405.378
|
Increment
|
82.533
|
25.073
|
23.362
|
11.121
|
3.916
|
5.694
|
3.983
|
429
|
665
|
156.776
|
%
|
43,4%
|
125%
|
250%
|
139%
|
35,4%
|
226%
|
481%
|
10%
|
23%
|
163%
|
A nivell social, la progressiva industrialització va donar lloc a
una creixent proletarització de les classes populars, les reclamacions de les
quals van arribar a ser violentes en alguns casos (ludisme, destrucció de
selfactines, incendis de fàbriques...). L'any 1855 va tenir lloc la primera
vaga general a Catalunya, que es repetiria el 1873. L’obrerisme es va començar
a organitzar creant sindicats i partits, tot i que en aquests primers moments
estava molt dividit a causa de la diversitat ideològica del pensament obrer.
Per a bona part de la població, les condicions de vida eren extremadament
pèssimes, amb epidèmies periòdiques de còlera (1834, 1854,1865, 1885) i de
febre groga (1821, 1870). La immigració va permetre sostenir el creixement
demogràfic tot i l'alta mortalitat, sobretot a les zones obreres, a causa de
l'alta, exageradíssima densitat de població, la duresa de les condicions de
treball, les males condicions alimentàries, la insalubritat dels habitatges i
la pràctica inexistència de serveis sanitaris. Les dades d'esperança de vida a
mitjan segle XIX ho testimonien: 36 anys per les classes benestants, 25 anys
per a les classes menestrals i 23 anys per als segments de població més pobres.
L’últim quart del segle XIX, precedit pel catalanisme literari de
la Renaixença (Bonaventura Carles Aribau, Jacint Verdaguer, Joan Maragall,
Narcís Oller...) es comença a organitzar un catalanisme polític, amb figures de
caire progressista, republicà o federalista, com Valentí Almirall i Francesc Pi
i Margall, que el 1873 havia arribat a ser cap de govern de la primera
república espanyola, i de caràcter més conservador i tradicionalista, com Enric
Prat de la Riba, Joan Mañé i Flaquer o Josep Torras i Bages, que acabarien
configurant la Lliga Regionalista. La conscienciació nacional no es limita a
les elits intel·lectuals, sinó que s'estén a les classes populars. És en
aquestes dècades quan neix la tradició associativa i autoorganitzativa
catalana, al voltant de cooperatives, ateneus, centres excursionistes, casals,
corals, etc.
El 1885 un grup de personalitats catalanes, entre elles Valentí
Almirall, va presentar al rei Alfons XII el “Memorial de greuges”, nom amb què
es va conèixer la “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales
de Cataluña”. La memòria recollia algunes demandes relatives a la política
econòmica de l'estat, a la prohibició de l'ús oficial de la llengua catalana i
a la intenció de suprimir el dret civil català. Com a primer acte del
catalanisme polític, no es pot dir que el seu to fos massa reivindicatiu:
“No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos
atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario,
deseamos fortificarla y consolidarla: pero entendemos que para lograrlo no es
buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del
centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión,
desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para
que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación
española”.
A nivell cultural, el segle XIX està marcat per la Renaixença
(1833-1880), moviment cultural influït pel romanticisme, de recuperació de la
llengua catalana com a llengua literària i de cultura, tota vegada que a nivell
popular el català havia mantingut el seu ús. No va ser així en canvi amb la burgesia,
que va adoptar el castellà com a llengua vehicular. En la literatura feta a
Catalunya, la llengua castellana també era la predominant, mentre que el català
s'utilitzava en la cultura de caire més popular, com el teatre o els goigs. La
vinculació entre llengua i pàtria té les seves primeres manifestacions en l'Oda
a la Pàtria, d'Aribau, i Lo gayté del Llobregat, recull de poemes de Joaquim
Rubió i Ors. El 1859 es restauren els Jocs Florals, que contribuirien a donar
popularitat a l'ús literari de la llengua catalana.
La Renaixença va aconseguir situar de nou el català com a llengua
de prestigi. Cap al 1880 els seus autors (Verdaguer, Costa Llobera, Narcís
Oller) ja estaven plenament consolidats, i apareix una nova generació, la dels
modernistes, que protagonitzaran la vida cultural durant les dues darreres
dècades del segle XIX i la primera dècada del segle XX. El modernisme és un nou
corrent artístic multidisciplinar, que apareix, a tot Europa, en el debat entre
el classicisme i la modernització industrial de finals de segle. A Catalunya,
la principal expressió del modernisme la trobem en l'arquitectura, tot i que
també es va desenvolupar en la pintura, la literatura, el disseny, el
mobiliari, la joieria, l'escultura o la música. L’arquitectura modernista troba
un espai d'expressió en l'expansió de les ciutats industrials, i de manera
paradigmàtica, en l'Eixample barceloní. A Barcelona, alguns dels principals
edificis modernistes es comencen a construir la dècada dels 80: l'Editorial
Montaner i Simon (1881), la Sagrada Família (1882), la Casa Vicens (1883), el
Palau Güell (1885)... El modernisme tindrà en l'Exposició de 1888 una gran
plataforma de proves i de visualització amb el Cafè-restaurant i l'Hotel
Internacional. Els principals autors del modernisme català són, en
l'arquitectura, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Muntaner, Josep Puig i
Cadafalch, Enric Sagnier i Josep M. Jujol; en la pintura, Ramon Casas, Santiago
Rusiñol, Joaquim Mir i Isidre Nonell; en l'escultura, Josep Llimona; en la
literatura, Joan Maragall, Victor Català, Raimon Casellas, Joan Puig i
Ferreter, Ignasi Iglésias i Adrià Gual; i en la música, Isaac Albéniz, Enric
Morera i Enric Granados.
